Potser la major evidència que una societat està ideològica i socialment corrompuda, que alguna cosa no funciona com hauria de funcionar al seu interior, és que tota relació personal resulta impossible en uns termes acceptables. És que tota interacció entre persones i sigui quin sigui el context en el qual aquestes relacions es desenvolupen, passa necessàriament pel filtre d’una societat totpoderosa i en format “Gran Germà” orwelià que gairebé no dóna pas a res, o si finalment dóna pas a alguna cosa, és només sota unes condicions tan perverses i restrictives que gairebé hauria resultat una alliberació que mai les hagués donat.
En el film “La vida dels altres”, “Das Leben der Anderen” en la seva versió alemanya original, tot això, a més, es pot veure d’una forma particularment clara gràcies a la conjunció de dos fets que a la postra resulten ser les dues cares d’una mateixa moneda: el lloc on es desenvolupa la història; el Berlín de l’est de mitjan de la dècada dels 80 amb tot el que això comporta a nivell estètic i emocional: escenaris, personatges, enginys mecànics i tecnològics, uniformes militars a mig camí entre el nazisme i el comunisme, etc., i el moment concret en el qual es desenvolupa l’acció: la fase immediatament prèvia a l’inici de la perestroika soviètica i la corresponent atmosfera de qüestionament del bloc comunista en tot el seu conjunt.
Ara bé, més enllà de les conseqüències que el film mostra amb una claredat que oscil•la entre la lírica cinematogràfica i la crònica concentracionària, el que ens resulta encara més interessant de tot plegat és com una societat determinada arriba a produir aquest tipus de comportaments. És a dir, com la societat alemanya de la RDA en el seu conjunt fa simplement possible que la mateixa dona que sens dubte ens ha donat sobrades proves del seu amor pugui al mateix temps arribar a delatar-nos, o que el policia que suposadament havia d’enviar-nos a la presó acabi per convertir-se en el nostre aliat més imprescindible, o fins i tot que el ministre que suposadament havia de vetllar per la nostra seguretat, sigui capaç de muntar tota una operació policial només perquè ens hem convertit en el seu principal rival sexual.
Per què, si no identifiquem la causa principal que va portar a Alemanya a aquesta situació, com podrem entendre aleshores que una part d’aquell mateix país que havia dominat Europa amb el nazisme com a bandera fos només quaranta anys després una de les màximes expressions d’allò mateix que havia intentat destruir amb les seves pròpies mans? O com podrem arribar a entendre igualment que tota una ciutat, vull dir; una ciutat sencera amb els seus carrers, amb les seves cantonades i avingudes, amb les seves places i les seves senyals de trànsit incloses, quatre dècades després del final de la guerra encara continués dividida en dues meitats ja no només política i socialment antagòniques, sinó simplement físiques?
L’èxit rotund del film “La vida dels altres” com a producte cinematogràfic però també com a document històric d’enorme vàlua interpretativa, radica fonamentalment en el fet de mostrar amb la precisió i la naturalitat que tan sols proporcionen els esdeveniments més pròxims, els més personals, els més allunyats de les grans fites històriques tantes vegades subratllades en els grans manuals d’història, la complexitat, la paranoia i el grau de degeneració d’una societat que per una sèrie de tribulacions històriques certament singulars, va esdevenir l’epicentre d’un fenomen polític, econòmic i social sens dubte molt més gran que l’escenari on es desenvolupaven les petites històries a través de les quals s’estructura el film: ens estem referint òbviament, a la Guerra Freda i les situacions tantes vegades surrealistes a les quals aquesta va conduir a milions de persones arreu del món. Perquè és únicament des d’aquesta perspectiva mundial, és a dir, des d’aquesta perspectiva segons la qual com va dir Churchill en el seu cèlebre discurs pronunciat al 1946 a Fulton, Missouri, un teló d’acer havia caigut des de Stettin, al Bàltic, a Trieste, a l’Adriàtic, es pot comprendre amb una relativa garantia d’èxit la incongruència, l’absurditat, i la irracionalitat d’una sèrie de polítiques que des de el final de la Segona Guerra Mundial, havien convertit la ciutat de Berlín en general i la ciutat de Berlín de l’est en particular, en l’escenari on s’interpretava dia sí dia també l’escena potser més decisiva de tot aquell drama: l’enfrontament bis a bis i si és que tal expressió és certament vàlida per una situació com la que aquí s’està descrivint, entre un comunisme d’influència soviètica, debilitat econòmica i moralment decadent tot i els seus intents de glàsnost, i la possibilitat d’una vida que simplement no fos una forma camuflada d’esclavitud. Una vida que, perquè ens entenguem, estigués més d’acord amb el que se suposa que hauria de ser una “república democràtica” on ni feien falta sindicats, ni partits polítics, ni eleccions democràtiques, etc., etc., etc., perquè tal i com argumentaven la majoria de cúpules socialistes d’influència soviètica d’aquell moment, això no era necessari en una societat en la qual tothom era igual a tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario