d'un arbre que, com en un dels patis de l’Havana que amb tanta intensitat descriu l'autor, es confon amb l'arquitectura de la casa de tal manera que ja gairebé resulta impossible saber on comença l'arbre i on acaba la casa. On, per dir-ho d'una forma molt menys metafòrica, es troba el punt de vista exacte a partir del qual es pot observar tot el conjunt amb certa lògica. I insisteixo, només amb certa lògica, perquè de fet és justament aquesta exuberància manifesta, aquesta frondositat compositiva i aquesta impossibilitat de delimitar-ho tot amb la simple força de la mirada, una de les principals característiques de la novel•la: «Acá, Senyor, -diu un altre dels personatges que conformen el paisatge humà de la novel•la- la presencia del Diablo se manifiesta en la imposibilidad de establecer un orden ». Americanisme, doncs, en les formes, però americanisme igualment en el mapa genètic d'una novel•la que entre moltes altres coses el que fa és reivindicar amb tota la força de les seves idees, una personalitat pròpia però no per això menys vàlida que qualsevol altra.
Però que les idees siguin múltiples o fins i tot pugui existir un cert grau de premeditació per part de l'autor a l'hora d'identificar la forma d'explicar les coses amb el lloc on aquestes coses es desenvolupen, és a dir, que en efecte existeixi un esforç sincer per mimetitzar la complexitat temàtica i narrativa de la novel•la amb la complexitat econòmica, política i social de la societat caribenya de finals del segle XVIII, no vol dir en absolut que no existeixi en efecte un eix vertebrador a partir de la qual tota la resta d'idees (com la llum de la que parlava la Sofia quan pretenia descriure l’essència de tota una època ) no puguin adoptar una nova personalitat. Una nova forma de ser observades i interpretades per tot aquell que tingui cert interès en fer-ho. Perquè, pensem-ho solament durant un instant, de no ser així, com podria mantenir un grau tan elevat d'unitat i coherència una obra que sens dubte dona cabuda i assimila com si res temes tan amplis i tan diversos?
La Revolució Francesa en general, però d'una forma encara molt més particular, la quantitat immensa d'efectes que la Revolució Francesa va provocar com un canó en la zona del Carib durant els últims anys del segle XVIII i primers del XIX, són, sense cap mena de dubte, el punt de partida i d'arribada d'una història que de tantes connexions com es poden arribar a establir entre uns temes i els altres, podria haver continuat escrivint-se fins al mateix dia d'avui. Però atenció, no en el sentit que la Revolució Francesa sigui la causa i l'origen de tot el que passa a la novel•la (deixem-ho clar: les coses ja eren com eren molt abans de que arribes la Revolució i van continuar sent com eren molt de temps després que la Revolució deixes d’existir), sinó més aviat en el sentit que només és gràcies a la seva presència, a la radicalitat dels seus postulats i les accions a les quals aquesta va empènyer, que l'autor, nosaltres els lectors, o fins i tot els mateixos personatges, podem situar-nos en un mapa que d'una altra manera hauria resultat extremadament opac, complex i confós. M'explico: si la Revolució Francesa és l’autèntic protagonista de la novel•la i no ho és la Sofia, l'Esteban, el Carlos, o fins i tot el mateix Víctor Hugues, és perquè és ella i només ella qui gràcies a la seu caràcter extrem així com a la perspectiva externa que confereix a tot i a tots, permet fixar una imatge exacta i extremadament precisa del tram final d'un segle que tal i com el definia el mateix narrador «parecía haber durado más de trescientos años, por las tantas y tantas cosas que en el habían acontecido ».
Els personatges
Però si la Revolució Francesa amb totes les seves implicacions i significances polítiques, econòmiques i socials és l'escenari, l'examinador implacable d'una història en la qual més que guanyadors i perdedors el que hi ha són simplement uns perdedors més perdedors que d'altres, els personatges són, per contra, els ulls, les oïdes i la veu d'un període històric convuls com molts pocs poden presumir de ser-ho, la característica principal del qual podria sintetitzar-se en la seva capacitat de girar com una baldufa sobre si mateixa.
La prova de que efectivament així és, és que durant un lapsus de temps que aniria des del 1789 fins al 1808 (ni més ni menys) els mateixos personatges, és a dir, les mateixes persones exactament; mateixos noms, mateixos llocs de naixement, etc., van acabar defensant una sèrie d’interessos econòmics, polítics, ideològics, etc., que només uns anys abans no haurien dubtat en massacrar d'haver tingut la més mínima oportunitat. Així per exemple i sense anar més lluny, la Sofia, una noia que inicialment havia estat alumna d'un col•legi de monges (i per extensió una portadora inconscient més de la tradició hispànica al continent americà), passa a transitar durant una llarga temporada per una fase que oscil•laria entre l'il•luminisme, la francmaçoneria, la revolució i el jacobinisme més radical, per finalment acabar defensant als carrers de Madrid a una monarquia que si alguna cosa pretenia era restablir l'ordre anterior a la revolució com si res -absolutament res- hagués passat. O el Víctor Hugues, un comerciant francès nascut a Marsella i que representa potser millor que ningú la mutabilitat i la bipolaritat d'una època en la qual un mateix home podia, amb només uns pocs anys de diferència, abolir l'esclavitud i després restablir-la, i tot plegat amb la naturalitat que només els esdeveniments estrictament reals permeten realitzar sense que es notin massa les seves possibles incongruències internes. Però si hi ha un personatge que mereix, per la profunditat de la seva mirada, per la capacitat crítica dels seus anàlisis, per la distància històrica i filosòfica que és capaç de prendre amb respecte als esdeveniments que li van tocar viure de forma tan directe, un tractament especial, aquest és sense cap mena de dubte l'Esteban; cosí germà de la Sofia i també del Carlos, rival ideològic del Víctor Hugues a partir del moment en que és capaç d'articular les seves pròpies idees, però sobretot la personalització física i mental de la reacció, més o menys subtil, del mateix Alejo Carpentier amb respecte a una Revolució els efectes de la qual no sempre van ser benvinguts pel conjunt de la societat antillana.
Alejo Carpentier i l'estafa revolucionaria
La visió -diguem-ho així- no sempre positiva que Alejo Carpentier manifesta tant de la Revolució Francesa, com sobretot, dels múltiples efectes que aquesta va produir sobre el conjunt del context antillà de finals del segle XVIII, es pot interpretar, de forma molt sumària, des de quatre punts de vista molt bàsics. Primer i potser el més comprensible des del punt de vista europeu: quan Carpentier obliga a dir a un dels seus personatges allò de: «Y pensar que más de un millón de hombres han muerto por destruir lo que hoy se nos restituye » el que en realitat se’ns està dient és que, a més de que la Revolució en si mateixa no va servir de gran cosa (o almenys aquesta va ser la sensació que molts dels seus coetanis van sentir), tampoc el seu cost en vides humanes va ser precisament el que s'anomena un regal. Pacifisme incondicional, per tant, abans que res, però també rebuig frontal a la utilització de la violència arbitrària sigui quin sigui l'objectiu final que aquesta violència cerqui. Segon: que si la Revolució com a posada en pràctica de tot un ideari polític no va funcionar en la mateixa proporció en que ho havia fet en els llibres dels pensadors i en els discursos dels retòrics il•lustrats, això es deu en bona mesura, a tot un seguit de contradiccions congènites i per tant insalvables que, com no podia ser de cap altra forma, van acabar conduint a la Revolució a la seu propi estancament i posterior suïcidi almenys pel que als seus arguments més ambiciosos es refereix: «Con la Libertad- sentencia el narrador en un dels passatges més grandiloqüents i sens dubte també més citats de tota l'obra- llegaba la primera guillotina al Nuevo Mundo ». Tercer punt de vista i inici del que sense cap tipus de problema podríem qualificar com a crítica aplicable exclusivament a l’àmbit americà: que si a més de ser extremadament costosa en vides humanes i contradictòria des del punt de vista de l’evolució de les seves idees, la Revolució també va ser interpretada en clau colonialista, com a “simple política colonial” , això es deu en bona mesura al fet que, en efecte, resulta molt complicat justificar determinats comportaments com ara el tractament que es va fer de l'esclavitud i de la religió especialment, des d'un punt de vista estrictament il•lustrat. Això és, des d'un punt de vista que segons les tesis il•lustrades inicials, l’únic que pretenia era la racionalització i la modernització de l'esfera pública per costoses que fossin les conseqüències. I finalment i amb això ja acabem, la idea segons la qual dintre del continent americà encara restaria alguna cosa d’ingovernable, de naturalesa desmesurada i impossible de governar fossin quines fossin les eines emprades per aconseguir-ho («Dispara usted un cañonazo en la selva, y todo lo que ocurre es que le cae encima un alud de hojas podridas »), la qual vindria a limitar qualsevol tipus d’acció –i aquí hauríem d’incloure evidentment a la mateixa Revolució Francesa- que no tingués com a origen els seus propis moviments interns.
