Ara bé, com podria ser possible la integració de totes dues idees? És a dir, des de quina perspectiva podria justificar l’autor primer la seva crítica a aquest dirigisme estatal que segons ell hauria esterilitzat l’àmbit cultural francès de la segona meitat del segle XX, i al mateix temps fer palesa la seva voluntat de reivindicar un passat humanístic ja no només francès sinó també europeu com a solució als problemes diagnosticats?
El que hem de tenir present en primer lloc si en efecte volem comprendre en la seva totalitat la crítica de Fumaroli, és el que podríem denominar com a “fet diferencial francès”. És a dir, el fet que França i com a solució a la política de blocs sorgida arrel de la fi de la Segona Guerra Mundial, adoptés com a fórmula política diferenciadora i particular l’anomenada “tercera via”, però que el mateix Fumaroli en canvi definirà com «un capitalismo vampirizado por la tecnocracia de Estado, y un comunismo atenuado por la cultura ». Un cop entès això, i per tant un cop entès igualment que la crítica de Fumaroli queda restringida a un context polític, econòmic i social molt concret, el següent pas passa per entendre els motius pels quals la democratització forçada de la cultura per part de l’estat s’hauria convertit –sempre segons Fumaroli- en un problema més que en una solució al ofegar qualsevol tipus vida artística natural: “forzar la naturaleza de cada uno, imponerle el deber de ser cosquilleado por las «obras maestras», o lo que este año pase oficialmente por tal, es echar a perder, a la vez, a la gente y las verdaderas obras maestras. Esa forma de terror, la más retorcida de todas, es un poderoso principio de esterilización y de esterilidad ». Però si en efecte la imposició de la cultura produeix el resultat contrari al que suposadament aspira, és a dir, si tal i com ja advertia el tant citat Tocqueville «es imposible, hágase lo que se haga, elevar la cultura del pueblo por encima de un cierto nivel », no és únicament perquè s’hagi forçat a la gent a elogiar un determinat tipus de cultura o als artistes a produir un determinat tipus d’art, sinó perquè la doctrina a partir de la qual s’orienta tota aquesta tendència (l’Estat cultural com a màquina administrativa i burocràtica que regeix com un déu omnipotent el destí de l’art) és ja de per si genèticament defectuosa. Perquè –diguem-ho d’un altra manera- el simple fet de “culturitzar-se” és, per moltes voltes que se li vulgui donar, una qüestió absolutament personal i intransferible, i en conseqüència, hauria de quedar fora del radi d’acció de l’estat. «La verdadera cultura –ens diu Fumaroli en un clar intent per reduir el problema a la seva mínima expressió- es usted, somos nosotros, soy yo. No es el Estado ».
Per tant seria doncs a partir justament d’aquest punt, des d’on sorgiria l’alternativa de tornar a la gent el que mai hauria haver deixat de ser-ho. O dit amb unes altres paraules: la possibilitat per un costat de produir art, i per l’altra, d’admirar-lo sigui quina sigui la aplicació que després hom li hi vulgui donar a aquest art, però sense més intervenció de l’estat que l’estrictament necessària. O com deia John Stuart Mill, per mitjà d’aquell tipus de poder que sense renunciar a la seva eficiència, està el més descentralitzat possible . En efecte, el que estaria proposant Fumaroli seria una tornada a un passat (per ell personificat en el temps de la III República Francesa i l’antiguitat clàssica) en el qual tant la producció artística com l’observació artística recuperarien la seva individualitat, la seva personalitat, la seva (diguem-ho sense complexos) llibertat: «Al turismo de masas, al sopicaldo turístico en que se ha convertido la cultura, no hay otra alternativa noble que el ocio estudioso. Lo que llamo, con Erasmo, con los antiguos, ocio estudioso, no es un privilegio ni una excepción. Hoy como ayer, y como siempre, su vocación induce a gente decente bajo todos los cielos, aunque sólo algunos la sigan hasta el final. Y consiste en saber bien lo que se sabe, hacer bien lo que se hace, amar bien lo que se ama. Poco importa si se sabe poco, si lo que se hace modesto, si lo que se ama no tiene atractivo más que para sí. Eso vale para el trabajo y vale para las distracciones. Hace falta perseverancia, concentración, un largo aprendizaje, y también, cuando el momento es propicio, un verdadero abandono, la gracia ».
Dues crítiques no obstant és obligatori fer als arguments del propi Fumaroli. Primera: que la intervenció flagrant de l’Estat sigui clarament prejudicial per la bona salut de la cultura no té perquè implicar necessàriament que la seva absència (de l’Estat s’entén) sigui beneficiosa. En aquest sentit seria doncs interessant precisar fins on ha d’intervenir l’Estat i si és que efectivament ho ha de fer. I segona: que quan el propi Fumaroli parla de “verdadero saber” o de “obras maestras” un té la lleugera sensació de trobar-se davant d’un d’aquells homes que no proposen una autèntica i clara llibertat de pensament, d’acció, o de si es vol, d’autèntica creació artística, sinó més aviat sembla trobar-se davant d’un home que simplement proposa un nivell diferent d’intervenció.
